MG: Cultura popular de resistència


La de dissabte va ser una nit atípica a Cap Roig, que va viure el seu primer gran ple de la temporada, amb les entrades exhaurides des de fa temps. Per l’artista, pel preu de les entrades (de 30 a 42 euros) i per tot plegat, el públic no era l’habitual en el festival de Calella de Palafrugell. En un ambient molt popular i festiu, aviat es van trencar les formalitats i la gent va cridar el nom deManolo per reclamar la seva presència en escena quan ja passava un quart de les deu de la nit, i tampoc s’ho van pensar gaire per aixecar-se dels seus seients a la mínima oportunitat.

(con traducción al castellano también).

A més, Manolo García està indignat, molt indignat, i ho va demostrar àmpliament durant les dues hores i mitja llargues que van apropar el final del concert a la una de la matinada. En la recta final del concert va invocar “la dignitat i l’orgull de la gent del poble, dels éssers humans, perquè ells no són éssers humans: són marcians”. Ells són aquells que “estan cremant” la il·lusió dels joves, que es veuen obligats a buscar un futur en altres països, als quals va dedicar la molt adequada Insurrección d’El Último de la Fila. A ells els va dir que “haurien de marxar a una illa deserta i perdre’s”. I ja al final de tot, després de cantar la ja tradicional ranxera de cloenda –en aquesta gira, Cuando yo quiera has de volver, de Juan Gabriel, gravada per Rocío Dúrcal el 1978– va ser més explícit quan va reclamar als polítics que es baixin el sou un 90 per cent per començar a tenir una mica de credibilitat. “La falta d’equitat i de justícia és la causa de tots els problemes que estem patint”, havia dit abans.

“Sense líders: 15M, tots iguals. No hi ha Manolo sense Manolos, si m’ho permeteu”, va dir el cantant al seu públic, que evidentment li va permetre la mostra de camaraderia. “La cultura popular, no la institucional, és ara més que mai la riquesa del poble”, havia afirmat poc abans, com a introducció a Nunca el tiempo es perdido, que va cantar baixant de l’escenari i donant-se un dels seus habituals actes de masses, corrent entre les grades i cantant a un pam de la gent, que el tocava com si fos un sant que pogués curar miraculosament.

El concert va ser excel·lent en tots els sentits: Manolo i la seva banda de set músics, inclosos tres guitarristes, ho van donar tot i més i van sonar perfectes tant en les parts més tranquil·les com en les més elèctriques. El concert va començar amb un delicat Navaja de papel, un clàssic de Los Rápidos que ja ha superat les tres dècades i que va cantar acompanyat només pels teclats de Nacho Lesko. La resta dels músics s’hi van afegir per interpretar asseguts, amb guitarra i cajón flamenc La sombra de una palmera, un dels sis temes del seu primer disc en solitari, Arena en los bolsillos (1998), que van sonar al llarg de la nit: A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando, Zapatero, Prefiero el trapecio, Sobre el oscuro abismo en que te meces i Pájaros de barro.

També al principi va cantar altres dues cançons antigues “de resistència”, per sobreviure als temps difícils:Aviones plateados i Los ángeles no tienen hélices, d’El Último de la Fila, gran llegat que poc més tard també va recordar amb A veces se enciende.

Però Manolo García no viu de les glòries passades i el cinquè tema de la nit ja va ser una cançó del seu últim disc, Los días intactos, titulada Un alma de papel. De la trentena de cançons de la nit, nou formaven part d’aquesta última collita, i la veritat és que cançons com ara Estoy alegre, Un giro teatral i Lo quiero todoguanyen molt en directe, sobretot en potència i sonoritat rockera. Va ser un repertori complet i equilibrat en què van estar representats els seus cinc àlbums en solitari. Manolo García, amic dels espectacles complets i rodons, va concebre una escenografia imaginativa i sostenible, feta amb gàbies, llums i ombres, en què una ballarina va representar de manera molt expressiva l’actual situació d’ofec col·lectiu. Ell ens ànima a sobreviure amb música i somriures que il·luminin quan “les pujades tan esbojarrades, tan salvatges i tan injustes” ja no ens permetin pagar el rebut de la llum.

Fuente: El Punt – ENLACE – Traducción con Google Translate: ENLACE

X