Manolo García es corona al Sant Jordi amb un concert maratonià i rebel // Manolo García se corona en el Sant Jordi con un concierto maratoniano y rebelde

El del Poblenou va exhaurir les entrades del seu primer concert en solitari al palau

Tot just quan es compleixen vint anys del seu primer disc en solitari, Manolo García ha aconseguit fer el seu primer Palau Sant Jordi i l’ha omplert de gom a gom. Ara bé: res de supèrbia a l’hora de celebrar-ho, més aviat tot el contrari. I és que la seva coronació a Barcelona com un dels músics estatals amb més poder de convocatòria va estar marcada dissabte per un contacte gairebé físic amb el públic, per l’humor costumista, per un seguit de missatges compromesos (consignes feministes, suport a les ‘kellys’) i per suar la samarreta com si fos un Bruce Springsteen barceloní acompanyat de la seva pròpia E Street Band. Que un dels músics catalans més importants de la història es presenti al Sant Jordi amb el crit de “Bona nit, ‘pecadores de la pradera'” –sí, una referència directa a Chiquito de la Calzada– i pocs minuts després confessi la seva sorpresa amb la fita aconseguida, diu molt del caràcter proper d’un artista sexagenari que encara conserva la il·lusió d’un principiant.

La primera part del concert, que va superar les tres hores sense fer-se feixuc, va estar dominada pels passatges més flamencs de García. Aquest bloc, que va incloure el ‘hit’ ‘Nunca el tiempo es perdido’, va finalitzar amb una emotiva versió del grup sevillà Triana, herois del rock andalús dels setanta i pares d’un mestissatge d’estils que l’ex El Último de la Fila ha fet seu. El segon tram va ser per a les cançons més celebrades del seu nou disc, ‘Geometría del rayo’, i va donar lloc a un canvi de cromos a l’escenari amb l’aparició dels músics nord-americans que van enregistrar l’àlbum a Nova York. Amb majoria de dones a la banda i encarat al pop-rock vitaminat, el barceloní va reivindicar amb solvència cançons bohèmies i romàntiques com ara ‘Humo de abrojos’, ‘Océano azul’ i ‘Ruedo, rodaré’ (interpretada amb la seva germana Carmen García).

La nit va finalitzar amb dues rondes de bisos en què García, amb un somriure còmplice als llavis i missatges d’amor constants al públic, va picotejar de tota la seva discografia, i va tocar temes molt celebrats com ara ‘Pájaros de barro’, ‘A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando’, ‘Carbón y ramas secas’ i ‘Somos levedad’. També va tenir temps de recuperar dos ‘hits’ d’El Último de la Fila, ‘Como un burro amarrado en la puerta del baile’, amb uns arranjaments rumbers molt de revetlla, i una polititzada ‘Insurrección’, on es va fer passadís entre el públic per recórrer tot el fossat del Sant Jordi.

Manolo García va confessar durant el concert que tenia la sensació d’estar tocant al seu barri, el Poblenou. Els aires de festa major d’una escenografia senzilla, el llenguatge planer que va utilitzar, el record cap a la gent humil que ho està passant malament i l’emoció torrencial que es van viure al Sant Jordi li van donar la raó.

Fuente: Ara.cat – Xavi Sanchez – Foto Crisitina Calderer – ENLACE

En Castellano:

El del Poblenou agotó las entradas de su primer concierto en solitario en el Palau.

Justo cuando se cumplen veinte años de su primer disco en solitario, Manolo García ha conseguido hacer su primer Palau Sant Jordi y la ha llenado hasta los topes. Ahora bien: nada de soberbia a la hora de celebrarlo, más bien todo lo contrario. Y es que su coronación en Barcelona como uno de los músicos estatales con más poder de convocatoria estuvo marcada sábado por un contacto casi físico con el público, por el humor costumbrista, por una serie de mensajes comprometidos (consignas feministas, apoyo a las ‘kellys’) y para sudar la camiseta como si fuera un Bruce Springsteen barcelonés acompañado de su propia e Street Band. Que uno de los músicos catalanes más importantes de la historia se presente en el Sant Jordi con el grito de “Buenas noches, ‘pecadores de la pradera” -sí,

La primera parte del concierto, que superó las tres horas sin hacerse pesado, estuvo dominada por los pasajes más flamencos de García. Este bloque, que incluyó el ‘hit’ ‘Nunca el tiempo se perdido’, finalizó con una emotiva versión del grupo sevillano Triana, héroes del rock andaluz de los setenta y padres de un mestizaje de estilos que el ex El Último de la Fila ha hecho suyo. El segundo tramo fue para las canciones más celebradas de su nuevo disco, ‘Geometría del rayo’, y dio lugar a un cambio de cromos en el escenario con la aparición de los músicos estadounidenses que grabaron el álbum en Nueva York. Con mayoría de mujeres en la banda y encarado al pop-rock vitaminado, el barcelonés reivindicó con solvencia canciones bohemias y románticas como ‘Humo de abrojos’, ‘Océano azul’ y ‘Ruedo, rodaré’

La noche finalizó con dos rondas de bises en que García, con una sonrisa cómplice en los labios y mensajes de amor constantes al público, picoteó de toda su discografía, y tocó temas muy celebrados como ‘Pájaros de barro’, ‘a San Fernando, un ratito a pie y Otros caminando’, ‘Carbón y ramas secas’ y ‘Somos levedad’. También tuvo tiempo de recuperar dos ‘hits’ de El Último de la Fila, ‘Como un burro amarrado en la puerta del baile’, con unos arreglos rumberos mucho verbena, y una politizada ‘Insurrección’, donde se hizo pasillo entre el público para recorrer todo el foso del Sant Jordi.

Manolo García confesó durante el concierto que tenía la sensación de estar tocando en su barrio, el Poblenou. Los aires de fiesta mayor de una escenografía sencilla, el lenguaje llano que utilizó, el recuerdo hacia la gente humilde que lo está pasando mal y la emoción torrencial que se vivieron en el Sant Jordi le dieron la razón.

 

X