Quimi Portet: «La vida continua sent-me més agradable fent música que sense fer-ne»
Quimi Portet és mereixedor del Premi Enderrock de la Crítica en la categoria de cançó d’autor pel seu novè àlbum, ‘Ós bipolar’ (Música Global, 2016). Arriba com a genet solitari i sempre solidari (aquest últim any va cedir la guitarra a Belda & Sanjosex per a un altre cavall guanyador, el disc Càntut), escortat en directe per companys com Ángel Celada i Jordi Busquets.
Què representen encara els reconeixements a la teva feina i aquest Premi de la Crítica a Millor disc de cançó d’autor?
Em sembla que en general, els músics vam començar a escriure cançons i a tocar-les per intentar que algú ens entengués, cosa força complicada per a qualsevol personeta. Cada reconeixement és una petita victòria. El fet que el premi sigui ‘de la Crítica’ el fa especial. El ‘crític’ és finalment un aficionat ‘turbo’ a la música.
Si anem a les paraules del títol del teu disc, què tens d’ós i què de bipolar en la teva professió?
No ho podria assegurar perquè no sé res de psiquiatria, però diria que sóc molt monopolar.
Com et sorprens disc a disc després de nou àlbums en solitari?
La música em continua portant a mons agradabilíssims, virtuals o no. De moment la vida és més agradable fent música que sense fer-ne.
Com esmoles les guitarres per aconseguir els teus riffs? I per fer diàlegs amb Jordi Busquets?
Escolto els clàssics i els joves. La guitarra continua sent la principal eina per fer cançons. En Busquets és el complement ideal, molt tècnic, no ve del ‘blues’ (jo més aviat sí) i té un món sonor inesgotable. Si t’he de dir noms de superclàssics, doncs Jimmy Page o Keith Richards, i de guitarristes joves en segueixo escoltant i vaig fent descobertes (tot i que no tantes com quan era jove), però quedaria molt pedant dir-ne noms.
Hi ha lletres immenses en aquest nou disc com «Pamela» o «On vas cowboy». La part de lletra d’on et ve més influïda?
No ho sé. A mi m’agraden però fa de mal dir.
Què diries a tots els cantautors que comencen la seva cavalcada?
Que no facin cas a ningú i segueixin els seus instints. De fet poden començar per no fer-me cas a mi.
Quins són els teus plans per al 2017?
No tinc cap pla. Anirem fent concertets. Ja no és la intensitat de l’any en què surt el disc, són concerts més agradables, hivernals, en teatrets… Hi anem amb el trio, amb l’Ángel Celada a la bateria i en Jordi Busquets a la guitarra, que els vull fer aquí una mica d’homenatge també. M’encanta tenir un any amb pocs plans. Segueixo en actiu, però tampoc em plantejo tenir plans molt estructurats com pensar en un nou disc. M’agrada també estar una mica a la deriva.
¿Qué representan aún los reconocimientos a tu trabajo y este Premio de la Crítica a Mejor disco de canción de autor?
Me parece que en general, los músicos empezamos a escribir canciones ya tocarlas para intentar que alguien nos entendiera, lo bastante complicada para cualquier personita. Cada reconocimiento es una pequeña victoria. El hecho de que el premio sea ‘de la Crítica’ lo hace especial. El ‘crítico’ es finalmente un aficionado ‘turbo’ en la música.
Si vamos a las palabras del título de tu disco, que tienes de oso y que de bipolar en tu profesión?
No lo podría asegurar que no sé nada de psiquiatría, pero diría que soy muy monopolar.
Como te sorprendes disco a disco tras nueve álbumes en solitario?
La música me sigue llevando a mundos agradabilísima, virtuales o no. De momento la vida es más agradable haciendo música que sin hacer.
Como afilar las guitarras para conseguir tus riffs? Y para hacer diálogos con Jordi Busquets?
Escucho los clásicos y los jóvenes. La guitarra sigue siendo la principal herramienta para hacer canciones. En Busquets es el complemento ideal, muy técnico, no viene del blues (yo más bien sí) y tiene un mundo sonoro inagotable. Si te tengo que decir nombres de superclásico, pues Jimmy Page o Keith Richards , y de guitarristas jóvenes sigo escuchando y voy haciendo descubiertas (aunque no tantas como cuando era joven), pero quedaría muy pedante decir su nombres.
Hay letras inmensas en este nuevo disco como «Pamela» o «¿Dónde vas cowboy». La parte de letra de donde te viene más influida?
No lo sé. A mí me gustan pero hace daño decir.
¿Qué dirías a todos los cantautores que comienzan su cabalgata?
Que no hagan caso a nadie y sigan sus instintos. De hecho pueden empezar por no hacerme caso a mí.
¿Cuáles son tus planes para el 2017?
No tengo ningún plan. Iremos haciendo concertó. Ya no es la intensidad del año en que sale el disco, son conciertos más agradables, invernales, en teatrillos … Vamos con el trío, con el Ángel Celada a la batería y Jordi Busquets a la guitarra, que quiero hacer aquí un poco de homenaje también. Me encanta tener un año con pocos planos. Sigo en activo, pero tampoco me planteo tener planes muy estructurados como pensar en un nuevo disco. Me gusta también estar un poco a la deriva.