Manolo García: “Som tribus molt grans, som milions de persones i hem d’entendre’ns// “Somos tribus muy grandes, millones de persona y tenemos que entendernos”

Encara que sembli mentida, l’ex Último de la Fila encara no havia fet mai un Palau Sant Jordi. Dissabte hi porta els músics americans amb qui ha gravat ‘Geometría del rayo’, el seu setè disc en solitari

Preguntar-li a Manolo García per la seva infància és despertar un torrent d’imatges tan vívides com les seves cançons. “Recordo la vida al Poblenou, una vida de barri obrer, on no hi havia tele, hi havia ràdio, i al bar de la cantonada posaven un altaveu al carrer i sonava James Brown. Els nanos, que eren fills d’andalusos, de murcians, feien palmas. Després tinc el record d’un món rural, quan als estius anava al poble, a Albacete, i allà era el catalán i quan tornava era el murciano (llavors era Región de Murcia), però m’era igual, tenia amics, el meu món, començava a dibuixar, i la guitarreta que amb 12 anys havia guanyat a la tómbola, amb què ja buscava acords. Els meus tiets em duien molt al cinema, i al Poblenou n’hi havia cinc: era magnífic. Hi havia molt cine musical: Antonio Molina, Raphael amb Digan lo que diganLos Bravos i Los chicos con las chicasBlack is black… Això ja era rock’n’roll. Llavors vaig descobrir que els Led Zeppelin i els Beatles molaven moltíssim. I això que Antonio Molina m’agradava, m’ha marcat molt, però després ja va començar el rock, la música dels 70, Hendrix, les bandes americanes, el rock sureny. Llavors ja treballava, i amb la paga setmanal comprava llibres al Mercat de Sant Antoni i vinils, aquest era el meu dispendi”.

Però encara que cada nit li demanin a crits que canti Insurrección, Manolo García no és una persona nostàlgica i la seva carrera en solitari ja és més llarga que la d’El Último de la Fila. “Tinc la sort que he continuat, si no potser m’hauria enyorat, però he seguit i m’ho passo molt bé fent el que faig. M’ho vaig passar molt bé amb El Último. Evidentment, m’ha enriquit com a persona i professionalment. No sé si el Quimi [Portet] ha après coses de mi, però jo he après coses d’ell. Hem sigut bons companys, amics, hem rigut molt i tot això és a la butxaca, ja no s’escapa”.

PLAY

>

García viu al present, no mira enrere. “Per a mi la millor experiència és que aquesta setmana toco al Palau Sant Jordi. Mai m’he avorrit, mai m’he decebut de l’ofici. De fet, m’encanta, m’entusiasma. Quan jo era nano volia ser músic, no volia ser famós ni ser algú important dins de la indústria. Jo veia els conjunts peluts i pensava «Jo vull ser com aquests tios, lliure», perquè la música et fa lliure, i aquí em tens, igual que sempre”. Ara presenta Geometría del rayo (2018) en una gira de grans recintes, després d’haver-ho fet en teatres i auditoris. “En general les meves cançons són rockeres i jo les toco molt còmodament en un recinte gran”. I afegeix: “És un altre tipus de nit, perquè has d’exagerar una mica més. Jo ja soc una mica histriònic de per si i no em fa vergonya. Soc com soc i estic molt content amb mi mateix, però en aquests concerts has de córrer més, saltar més, has d’agafar 16.000 persones i aixecar-les”.

A més, la novetat d’aquest concert és que García porta dues bandes: amb una toca 14 cançons i amb l’altra 16, serà un repertori llarg. Una d’elles està formada pels músics americans que han gravat Geometría del rayo : Gerry Leonard i Meghan Toohey a les guitarres, Sarah Tomeka la bateria i Jessica Hume al baix, tres dones amb uns currículums espectaculars. “El rock des de sempre ha tingut un puntet masclista, però per sort això ha canviat. El que hem de pensar és en persones que fan bona música. En realitat el que fem és normalitzar uns situació que era una mica anòmala, tot i que això ja ho feia Prince”.

FF

>>

García, que no ha deixat mai de pintar i dibuixar (“Em col·loca en posició de felicitat, de calma, de bonança”), sembla un home en pau amb ell mateix, però preocupat pels problemes de la gent. Al concert de Múrcia va donar suport a les Kellys i està indignat per la precarietat laboral, perquè els joves hagin de marxar, perquè no hi hagi diners per a les pensions. “S’estan rient de nosaltres? -es pregunta-. Tot segueix malament, fan una política de partit, no pensen en el ciutadà”. Fa un any va publicar un manifest en què condemnava la violència i la repressió. “És lamentable que les coses s’hagin de tirar pel camí de la judicatura i no pel camí polític. És lamentable que hi hagi gent a la presó perquè no hi ha un consens polític, que és el que hi hauria d’haver. Hauríem de mirar cap a les democràcies del nord d’Europa, cal agafar-se a la democràcia, és la taula de salvació. Som tribus molt grans, som milions de persones i hem d’entendre’ns”.

Ell és “de la via de Gandhi” i pensa que, com li deia el seu pare, “el més important a la vida és ser bona persona, l’honradesa”. Sobre si a la resta de l’Estat hi ha por de parlar com ell ho fa, no hi està del tot d’acord: “Hi ha de tot, jo conec moltíssima gent de fora de Catalunya, del col·lectiu de músics i artistes, i molts tenen una posició raonablement democràtica. N’hi ha d’altres que no, però conec molta gent que vol escoltar, dialogar, i que no es tanquen en banda. Que pensen que si algú vol fer un referèndum, d’entrada cal escoltar. Conec molts músics que tenen un posicionament molt carinyós cap a Catalunya”.

Fuente: Ara – Play – Borja Duñó – Foto Pere Tordera – ENLACE

Aunque parezca mentira, el ex Último de la Fila aún no había hecho un Palau Sant Jordi. Sábado lleva los músicos americanos con quien ha grabado ‘Geometría del rayo’, su séptimo disco en solitario

REW

<<

Preguntarle a Manolo García por su infancia es despertar un torrente de imágenes tan vívidas como sus canciones. “Recuerdo la vida en Poblenou, una vida de barrio obrero, donde no había tele, había radio, y el bar de la esquina ponían un altavoz en la calle y sonaba James Brown . Los chicos, que eran hijos de andaluces, de murcianos, hacían palmas . Después tengo el recuerdo de un mundo rural, cuando los veranos iba al pueblo, en Albacete, y allí era el catalán y cuando volvía era el murciano(entonces era Región de Murcia), pero me daba igual, tenía amigos, mi mundo, empezaba a dibujar, y la guitarrita que con 12 años había ganado en la tómbola, con la que ya buscaba acuerdos. Mis tíos me llevaban mucho al cine, y el Poblenou había cinco: era magnífico. Había mucho cine musical: Antonio Molina, Raphael con Digan lo que digan , Los Bravos y Los chicos con las chicas , Black is black … Esto ya era rock’n’roll. Entonces descubrí que los Led Zeppelin y los Beatlesmolaban muchísimo. Y eso que Antonio Molina me gustaba, me ha marcado mucho, pero después ya empezó el rock, la música de los 70, Hendrix, las bandas americanas, el rock sureño. Entonces ya trabajaba, ycon la paga semanal compraba libros en el Mercado de San Antonio y vinilos, este era mi dispendio “.

Pero aunque cada noche le pidan a gritos que cante Insurrección , Manolo García no es una persona nostálgica y su carrera en solitario ya es más larga que la de El Último de la Fila . “Tengo la suerte que he continuado, si no tal vez me hubiese añorado, pero he seguido y me lo paso muy bien haciendo lo que hago. Me lo pasé muy bien con El Último. Evidentemente, me ha enriquecido como persona y profesionalmente. No sé si el Quimi [Portet] ha aprendido cosas de mí, pero yo he aprendido cosas de él. Hemos sido buenos compañeros, amigos, hemos reído mucho y todo esto es en el bolsillo, ya no se escapa “.

PLAY

>

García vive en el presente, no mira atrás. “Para mí la mejor experiencia es que esta semana toco el Palau Sant Jordi. Nunca me he aburrido, nunca me he decepcionado del oficio . De hecho, me encanta, me entusiasma. Cuando yo era niño quería ser músico, no quería ser famoso ni ser alguien importante dentro de la industria. Yo veía los conjuntos peludos y pensaba «Yo quiero ser como estos tíos, libre», porque la música te hace libre, y aquí me tienes, igual que siempre “. Ahora presenta Geometría del rayo (2018) en una gira de grandes recintos, después de haberlo hecho en teatros y auditorios. “En general mis canciones son rockeras y yo las toco muy cómodamente en un recinto grande“. Y añade: “Es otro tipo de noche, porque tienes que exagerar un poco más. Yo ya soy un poco histriónico de por sí y no me da vergüenza. Soy como soy y estoy muy contento conmigo mismo, pero en estos conciertos tienes que correr más, saltar más, tienes que coger 16.000 personas y levantarlas “.

Además, la novedad de este concierto es que García lleva dos bandas: con una toca 14 canciones y con la otra 16, será un repertorio largo . Una de ellas está formada por los músicos americanos que han grabado Geometría del rayo : Gerry Leonard y Meghan Toohey a las guitarras, Sarah Tomek a la batería y Jessica Hume al bajo, tres mujeres con unos currículos espectaculares. “El rock desde siempre ha tenido un puntito machista, pero por suerte eso ha cambiado. Lo que tenemos que pensar es en personas que hacen buena música. En realidad lo que hacemos es normalizar unos situación que era un poco anómala, aunque esto ya lo hacía Prince “.

FF

>>

García, que no ha dejado de pintar y dibujar ( “Me coloca en posición de felicidad, de calma, de bonanza”), parece un hombre en paz consigo mismo , pero preocupado por los problemas de la gente. En el concierto de Murcia apoyó las Kellys y está indignado por la precariedad laboral, para que los jóvenes tengan que irse, para que no haya dinero para las pensiones. “Se están riendo de nosotros? -se pregunta-. Todo sigue mal, hacen una política de partido, no piensan en el ciudadano “. Hace un año publicó un manifiesto en el que condenaba la violencia y la represión. “Es lamentable que las cosas deban tirar por el camino de la judicatura y no por el camino político. Es lamentable que haya gente en la cárcel porque no hay un consenso político, que es lo que debería haber. Deberíamos mirar hacia las democracias del norte de Europa, hay que agarrarse a la democracia, es la tabla de salvación. Somos tribus muy grandes, somos millones de personas y tenemos que entendernos “.

Él es “de la vía de Gandhi ” y piensa que, como le decía su padre, “lo más importante en la vida es ser buena persona, la honradez”. Sobre si en el resto del Estado hay miedo de hablar como él lo hace, no está del todo de acuerdo: “Hay de todo, yo conozco muchísima gente de fuera de Cataluña, del colectivo de músicos y artistas, y muchos tienen una posición razonablemente democrática . Hay otros que no, pero conozco mucha gente que quiere escuchar, dialogar, y que no se cierran en banda. Que piensan que si alguien quiere hacer un referéndum, de entrada hay que escuchar. Conozco muchos músicos que tienen un posicionamiento muy cariñoso hacia Cataluña “.

 

X