Manolo García i la felicitat // Manolo García y la felicidad

El barceloní va actuar dissabte a Porta Ferrada

Manolo García va baixar a ballar la conga entre el públic de Porta Ferrada durant un intens concert de dues hores amb totes les entrades venudes. Ni l’allau de fans armats amb mòbils ni l’assetjament dels qui volien tocar-lo va importunar el cantant barceloní, que va oferir les peces més emblemàtiques del seu repertori en solitari i també d’El Último de la Fila.

Manolo García té el mèrit d’omplir llargs espectacles sense haver de recórrer a material del seu antic grup, El Último de la Fila, i també d’haver sabut convèncer el públic amb els seus discos en solitari, l’últim dels quals, Todo es ahora (2014), va centrar la primera part del concert de més de dues hores que va oferir dissabte al festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Davant la perspectiva d’entrades esgotades i una previsible allau de públic entregat a la veu carismàtica de García, Porta Ferrada va alliberar la platea de seients per deixar-hi saltar i ballar el respectable, fet que va permetre al cantant baixar a ballar-hi una conga i pujar a la llotja per cantar-hi la mítica Prefiero el trapecio. Ni l’allau de fans armats de mòbils ni l’assetjament dels qui pretenien contagiar-se d’un xic de màgia fregant-lo amb els dits van importunar-lo.

Un cop de tornada a l’escenari, el cantant, barrejant català i castellà en un homenatge a la seva pròpia biografia, va admetre que la música en directe el continua fent feliç i que, entre tantes «eleccions, corrupcions» i altres misèries, la seva feina i la dels seus músics és aquesta: crear felicitat. Les cares dels assistents il·lustraven l’intent com a reeixit. Quan a la segona meitat de l’espectacle va començar a encadenar clàssics com Carbón y ramas secas, Rosa Amarilla Pájaros de Barro, la nit es va aixecar sense treva fins als bisos.

Només llavors van deixar-se caure, per fi, alguns dels temes que va crear amb Quimi Portet. Llanto de pasión, la meravellosa Insurrección i Como un burro amarrado a la puerta del baile van enlairar milers de veus a una nit que va culminar en un gran gest de generositat del cantant: una de les seves coristes va obrir el darrer tema, San Fernando, que va posar el final a més de dues hores d’actuació. I sí, també de felicitat.

Fuente: Diari de Girona – Nacho García – Foto: Xavier Casals – ENLACE

En Castellano:

El barcelonés actuó el sábado en Porta Ferrada

Manolo García bajó a bailar la conga entre el público de Porta Ferrada durante un intenso concierto de dos horas con todas las entradas vendidas. Ni la avalancha de fans armados con móviles ni el acoso de quienes querían tocarlo importunó el cantante barcelonés, que ofreció las piezas más emblemáticas de su repertorio en solitario y también de El Último de la Fila.

Manolo García tiene el mérito de llenar largos espectáculos sin tener que recurrir a material de su antiguo grupo, El Último de la Fila, y también de haber sabido convencer al público con sus discos en solitario, el último de los cuales, Todo es ahora (2014), centró la primera parte del concierto de más de dos horas que ofreció el sábado en el festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Ante la perspectiva de entradas agotadas y una previsible avalancha de público entregado a la voz carismática de García, Porta Ferrada liberó la platea de asientos para dejar saltar y bailar al respetable, lo que permitió al cantante bajar a bailar en ella una conga y subir al palco para cantar la mítica Prefiero el trapecio. Ni la avalancha de fans armados de móviles ni el acoso de quienes pretendían contagiarse de algo de magia frotándose con los dedos importunarle.

Una vez de vuelta en el escenario, el cantante, mezclando catalán y castellano en un homenaje a su propia biografía, admitió que la música en directo sigue haciendo feliz y que, entre tantas «elecciones, corrupciones» y otras miserias, su trabajo y la de sus músicos es esta: crear felicidad. Las caras de los asistentes ilustraban el intento como exitoso. Cuando en la segunda mitad del espectáculo comenzó a encadenar clásicos como Carbón y ramas secas, Rosa Amarilla Pájaros de Barro, la noche se levantó sin tregua hasta los bises.

Sólo entonces se dejaron caer, por fin, algunos de los temas que creó con Quimi Portet. Llanto de pasión, la maravillosa Insurrección y Como un burro amarrado a la puerta del baile despegaron miles de voces en una noche que culminó en un gran gesto de generosidad del cantante: una de sus coristas abrió el último tema, San Fernando , que puso el final a más de dos horas de actuación. Y sí, también de felicidad.