El músic i pintor Manolo García exposa a la Sala Parés les obres creades per il·lustrar el programa del Liceu.

Manolo García (Barcelona, 1955) du el rock a la sang. Per això mai s’hauria imaginat que un dia rebria una trucada dels Amics del Liceu per fer-li un encàrrec: il·lustrar –a més de cantant i compositor, és pintor– el programa de la nova temporada del teatre de la Rambla. D’òpera, no hi entén un borrall. Mai ha assistit a cap concert. I, de fet, va estar a punt de rebutjar la proposta. Va ser el seu amic pintor Julio Vaquero qui el va convèncer o, més ben dit, qui el va reptar: “No t’hi atreveixes?”

De petit, García somiava ser músic i pintor. La va encertar de ple. Tot i que la popularitat la té per la primera faceta, mai ha renunciat als pinzells. L’excomponent d’El Último de la Fila compagina des de fa anys l’estridència dels escenaris amb la solitud del taller. “No pinto ni per vendre ni per fer-me famós. El meu petit ego està ben cobert! Pinto per necessitat vital, perquè entenc l’art com una forma d’estar al món. I, no t’enganyaré pas, per desconnectar de tant soroll: quan pinto m’importa tot un rave”, explica.

García va dir sí als Amics del Liceu el març passat. Havia de lliurar el conjunt d’il·lustracions, una trentena, per Sant Joan. “Entre setmana assajava a l’estudi amb en Quimi Portet i tot el grup, i el cap de setmana el dedicava a pintar. Una bogeria! Però va ser una lluita dolça, perquè ho vaig gaudir”, assegura. Verge de coneixements operístics, es va capbussar com un nen que estrena joguina en els llibrets de La flauta màgica, La bohème, Otello, Nabucco… i la resta de títols de la temporada, a la recerca d’atmosferes i d’imatges que els seus pinzells han passat pel sedàs d’un llenguatge artístic amarat de surrealisme poètic i tràgic.

Una cosa l’ha portat a l’altra, tan o més estimulant: exposar a la centenària Sala Parés els originals de l’encàrrec del Liceu. La mostra es pot visitar fins al 10 de novembre. Novembre serà un mes, musicalment parlant, interessant per als seguidors de García, ja que apareixerà al mercat una capsa molt especial amb diverses sorpreses, entre les quals hi ha un disc nou de Los Rápidos, l’efímer grup que va tenir a principis dels vuitanta.

Però la feina de veritat li arribarà l’any que ve: a l’estiu encetarà la gira del seu darrer disc, Todo es ahora, que el portarà a una quinzena de localitats, entre les quals, per descomptat, figura Barcelona. L’òpera només haurà estat un amor intens però fugisser per a aquest rocker de cos i ànima.

“Això que està passant a Catalunya és una revolució”

Manolo García és un home que parla pels descosits. Relaxat quan el tema és el seu art, sigui una cançó o un quadre. Rabiós quan toca la situació política, econòmica i social actual. No és un “indignat” de nova generació. En el seu ideari, la supèrbia de la classe política i la injustícia social han estat sempre encerclades amb color vermell. Ara, a més, els ha posat una alarma eixordadora. “Hem de reaccionar i actuar, no podem seguir aguantant com hem fet sempre”, exclama.

García té admiradors a cabassos a tot Espanya. Però no es talla ni un pèl quan aborda el cas català. “El que està passant aquí és una revolució, i a mi m’emociona. Veure tanta gent que crida llibertat i que lluita per una vida digna per a tothom em fa venir ganes de plorar. Catalunya s’ha revoltat contra la injustícia. Una part ho sent de tot cor; l’altra, té el cor dividit, perquè procedeix de famílies de fora, però al final ha tirat cap aquí perquè ha vist que el que està passant és molt injust”, diu. “Sincerament, per dialogar ja han fet tard”, conclou.

Fuente: El Punt Avui – Maria Palau – Andreu Puig – ENLACE