Manolo García: “Abans hi havia la contracultura i ara el que hi ha és molta subcultura” – Diari Ara

El músic barceloní publica el disc ‘Todo es ahora’.

Tres anys després de Los días intactos(2011), Manolo García (Barcelona, 1955) torna amb Todo es ahora (Sony), un disc enregistrat a Nova York i fidel a la lírica metafòrica de l’ex Último de la Fila.

Des de quin sentiment has fet el nou disc?

Hi ha una necessitat de plenitud, de sentir que la vida té sentit. Som aquí i val la pena ser aquí.

Hi ha un vers al principi del disc sobre la sensació que el temps se t’escapa. Ens hem de preocupar?

És una constant en les meves cançons: sentir que ets aquí i que estàs aprofitant un bitllet que tots sabem que només és d’anada. Hi ha aquella famosa frase de John Lennon: “Què és la vida? La vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres plans”. No cal fer plans, cal viure. Això que algú ha anomenat la temptació d’existir jo ho rectificaria i diria l’obligació de viure, perquè viure és la nostra obligació.

¿Aquesta obligació de viure explica que deixis passar tres anys entre disc i disc?

És el temps que necessito per exercir de músic, enllestir un nou disc, preparar els concerts i no deixar de ser mai ciutadà. M’interessa ser un ciutadà. No m’interessa alçar-me sobre un efímer pedestal, que és només fum, des d’on algú fa discursos sobre la seva obra i s’eleva sobre els altres. M’agrada el carrer.

I fins a quin punt creus que reculls el carrer a les cançons?

M’he criat i he viscut en aquest barri, el Poblenou [l’entrevista es va fer en un bar del carrer Pujades de Barcelona]. Estic impregnat de carrer. Sóc de barri encara que ara porti una vida més aburgesada. Quan vaig descobrir els Clash, gent obrera amb missatge, vaig veure la gran dicotomia: sí, són combatius, enrotllats, però comencen a fer-se milionaris. En els meus plans no hi havia ser milionari ni famós. Els meus plans eren ser un pelut, follar molt, drogar-me molt, ser unhippie a Eivissa i tocar rock’n’roll. Al final, ni follo molt, ni em drogo molt ni porto els cabells llargs [riu], però faig música. He complert el centre del desig, perquè la resta no la desitjava. No volia ser ric ni important.

Com has afrontat l’enregistrament del disc, a Nova York i amb músics que han treballat amb David Bowie i Bob Dylan?

Jo no em tallo un pèl. Admiro aquests músics. Els vaig trucar, van dir que sí i vaig anar cap a Nova York tot sol, perquè no m’agraden els intermediaris ni gent que em faciliti el camí. M’agraden els reptes. Jo vaig aprendre a tocar la bateria amb la Creedence Clearwater Revival. He tocat totes les versions que et puguis imaginar de tots els grups que puguis imaginar. He après amb ells, i ara he anat a veure’ls, a tocar amb un músic que el cap de setmana següent és amb Crosby, Still & Nash. Cap problema. És un repte meravellós. He escrit una carta als Reis i m’ho han portat tot.

Al disc li dediques una cançó a David Bowie. I a Arrastré la noche parles de veneració. ¿Recordes quina música veneraves quan eres petit?

Perfectament. La primera cançó que tinc al meu cap és El virolai. La cantàvem a l’escola, i quan tenia sis anys la vaig cantar amb un cor al Centre Moral i Cultural del Poblenou. Tinc el record del públic allà davant. Immediatament després arriba Antonio Molina per les pel·lícules de l’època. Discos no, perquè a casa meva érem gent molt humil. No teníem tocadiscos, però sí una ràdio antiga on sentia contes com Cascabel i Tambor al sortir de l’escola. A la ràdio vaig començar a escoltar Antonio Molina i Juanito Valderrama. I amb la meva padrina i el meu oncle anava al cinema Ideal, que estava davant de l’Ateneu la Flor de Maig. El següent va ser Raphael. Tenia ja 10 o 11 anys, i jo li deia a la meva padrina: «Vull ser com aquest senyor». Després va venir el pop espanyol de l’època, grups com Los Brincos. I quan ja tenia 14 o 15 anys, vaig escoltar Led Zeppelin i em vaig quedar tres dies al llit en estat catalèptic i dient: «He vist Déu». I a partir d’aquí es forma el monstre que tens davant. El deliri en persona.

Creus que hi ha cap relació entre la tradició obrera de barris com el Poblenou i els actuals moviments socials i polítics?

Són altres temps. Les injustícies han existit sempre, però se’ns ha comprat amb un plat de llenties. Abans eren el Seat 600 i la televisió en blanc i negre, i ara són internet, el telèfon mòbil, els videojocs. És un altre temps i la lluita serà una altra. Fa unes dècades va venir a aquesta Península gent de tot el planeta a defensar la legitimitat d’una república. S’hi van deixar la vida. Ara, quan les llibertats socials són retallades, quan tot el que s’ha aconseguit després de dècades i dècades de lluita, de vegades incruenta però altres cruenta, es perd d’aquesta manera, cal reaccionar, reivindicar els drets de la ciutadania i la llibertat a què tenim dret en un estat democràtic. Però hi ha una confusió. Els que són a dalt viuen instal·lats en un món de supèrbia, i això és humiliant, ofensiu i injust, perquè som nosaltres qui els mantenim allà dalt. Aquesta és la trampa. Creiem que donant-los el vot i deixant-los al seu aire ells solucionaran els nostres problemes. A més de votar, s’ha de seguir l’ús que en fan, d’aquest vot. Cal sortir a l’àgora pública. El 15M va ser emocionant per a molta gent perquè per fi van ser conscients que cal una àgora pública on hem d’anar tots. Això cada vegada està funcionant més. De fet, aquesta manera cívica d’actuar actualment està traient molts draps bruts. A veure, senyors, no n’hi ha prou anant a les reunions d’escala per veure si paguem la llum o posem una antena. Hi ha més coses per les quals ens hem de reunir. Cal empènyer el polític o frenar-lo. Gamonal va estar molt bé. Home, seria important que no hi hagués cops de porra ni ferits, que la cosa es parlés pacíficament i que el polític davant un error entengués que l’ha comès, l’assumís i rectifiqués.

¿Cançons d’El Último de la Fila com Insurrección o teves com Campanas de libertad, del nou disc, estan lligades d’alguna manera al context social?

Sí. Insurrección la vam fer el Quimi [Portet] i jo cap al 1986. La música és dels dos. La melodia és meva i els acords són d’ell. I la lletra és meva. Sempre treballàvem a mitges. Des que vaig escoltar els Led Zeppelin en una llibreria del barri, vaig començar a tenir consciència de classe. Vaig començar a llegir sobre la Guerra Civil i a interessar-me pel món. Jo veia el meu pare, que havia vingut del camp, on feia de masover, i que després va treballar a la fàbrica Macosa. Al barri hi havia un sentit de militància obrera, hi havia anarquistes, gent d’esquerres. Això se’t ficava al cos. Érem tots fills d’obrers; no hi havia cap pijo, dit sense cap ànim d’ofendre. Érem gent de barri, normaleta. I tot això és aquí, i ets conscient que el món ha de ser més just. Hi ha una cosa que em va impactar molt. La recordo molt quan passo per l’avinguda Icària. D’aquí sortia el tramvia i els xavals ens penjàvem de la part del darrere per anar a l’escullera a caçar crancs. Bé, resulta que el 18 de juliol del 1936, quan va començar l’aixecament militar, tota la gent de les fàbriques, els obrers, els llibertaris, la gent dels barris, anava per l’avinguda Icària cap a capitania darrere de bobines gegants de les filatures tèxtils per protegir-se dels trets dels militars. Quan jo passava per l’avinguda Icària hi pensava, en tot això. Acabava de llegir llibres de Salgari, de Verne, de Dumas, el sentit de la justícia i el deure… i vaig començar a llegir a Orwell. Aleshores t’inflames d’una fe juvenil i de lluita insurrecta. Per això les meves cançons tenien aquest punt.

Fa uns mesos vas compartir una activitat del cicle Primera persona del CCCB amb músics joves que estan recuperant la influència d’El Último de la Fila, Los Rápidos i Los Burros. Quina sensació vas tenir?

Hi havia una part d’insurrectes i asocials en l’època nostra de Los Rápidos i Los Burros. Llavors hi havia la contracultura i ara el que hi ha és molta subcultura. I la contracultura molava molt. Que les bandes joves d’ara trobin energia en cançons com Huesos i Hazme sufrir ho trobo meravellós perquè aquesta energia és real, no és impostada. No érem un grup que busqués fama i riquesa. Buscàvem vida. I que ells intentin beure de fonts de vida em sembla meravellós. Aquests nois que fan versions de les nostres cançons estan en el bon camí, no perquè siguin cançons del Quimi i meves, sinó perquè estan tirant de bandes com Radio Futura i Nacha Pop, una moguda sincera. Érem nois amb unes ganes de música tremendes, i de canviar el món, de millorar el món; no de millorar la nostra vida, sinó de millorar el món.

Fuente: ARA – Xavier Cervantes – Foto: Cristina Caldera – ENLACE

EN CASTELLANO:

Manolo García: «Antes había la contracultura y ahora lo que hay es mucha subcultura»

El músico barcelonés publica el disco ‘Todo se ahora’

Tres años después de Los días intactos(2011), Manolo García (Barcelona, ​​1955) vuelve con Todo es ahora (Sony), un disco grabado en Nueva York y fiel a la lírica metafórica del ex Último de la Fila.

Desde qué sentimiento has hecho el nuevo disco?

Hay una necesidad de plenitud, de sentir que la vida tiene sentido. Estamos aquí y vale la pena estar aquí.

Hay un verso al principio del disco sobre la sensación de que el tiempo se te escapa. Hay que preocuparse?

Es una constante en mis canciones: sentir que estás aquí y que estás aprovechando un billete que todos sabemos que sólo es de ida. Hay aquella famosa frase de John Lennon: «¿Qué es la vida? La vida es aquello que pasa mientras estás ocupado haciendo otros planes «. No es necesario hacer planes, hay que vivir. Esto que alguien ha llamado la tentación de existir yo lo rectificaría y diría la obligación de vivir , porque vivir es nuestra obligación.

¿Esta obligación de vivir explica que dejes pasar tres años entre disco y disco?

Es el tiempo que necesito para ejercer de músico, terminar un nuevo disco, preparar los conciertos y no dejar de ser nunca ciudadano. Me interesa ser un ciudadano. No me interesa levantarme sobre un efímero pedestal, que es sólo humo, desde donde alguien hace discursos sobre su obra y se eleva sobre los demás. Me gusta la calle.

Y hasta qué punto crees que recoges la calle a las canciones?

Me he criado y he vivido en este barrio, Poblenou [la entrevista se hizo en un bar de la calle Pujades de Barcelona]. Estoy impregnado de calle. Soy de barrio aunque ahora lleve una vida más aburguesada. Cuando descubrí los Clash, gente obrera con mensaje, vi la gran dicotomía: sí, son combativos, enrollados, pero empiezan a hacerse millonarios. En mis planes no había ser millonario ni famoso. Mis planes eran ser un peludo, follar mucho, drogarme mucho, fue un hippie en Ibiza y tocar rock’n’roll. Al final, ni follo mucho, ni me drogo mucho ni llevo el pelo largo [ríe], pero hago música. He cumplido el centro del deseo, porque el resto no la deseaba. No quería ser rico ni importante.

Cómo has afrontado la grabación del disco, en Nueva York y con músicos que han trabajado con David Bowie y Bob Dylan?

Yo no me corto un pelo. Admiro estos músicos. Los llamé, dijeron que sí y fui a Nueva York solo, porque no me gustan los intermediarios ni gente que me facilite el camino. Me gustan los retos. Yo aprendí a tocar la batería con la Creedence Clearwater Revival. He tocado todas las versiones que puedas imaginar de todos los grupos que puedas imaginar. He aprendido con ellos, y ahora he ido a verlos, junto con un músico que el fin de semana siguiente es con Crosby, Still & Nash. No hay problema. Es un reto maravilloso. He escrito una carta a los Reyes y me han llevado todo.

Al disco le dedicas una canción a David Bowie. Y en arrastre la noche hablas de veneración.¿Recuerdas qué música Venero cuando eras pequeño?

Perfectamente. La primera canción que tengo en mi cabeza es El virolai . La cantábamos en la escuela, y cuando tenía seis años la canté con un corazón en el Centro Moral y Cultural del Poblenou. Tengo el recuerdo del público allí delante. Inmediatamente después llega Antonio Molina por las películas de la época. Discos no, porque en mi casa éramos gente muy humilde. No teníamos tocadiscos, pero sí una radio antigua donde sentía cuentos como Cascabel y Tambor al salir de la escuela. En la radio empecé a escuchar Antonio Molina y Juanito Valderrama. Y con mi madrina y mi tío iba al cine Ideal, que estaba delante del Ateneo la Flor de Mayo. El siguiente fue Raphael. Tenía ya 10 o 11 años, y yo le decía a mi abuela: «Quiero ser como este señor». Después vino el pop español de la época, grupos como Los Brincos. Y cuando ya tenía 14 o 15 años, escuché Led Zeppelin y me quedé tres días en la cama en estado cataléptico y diciendo: «He visto a Dios». Y a partir de ahí se forma el monstruo que tienes delante. El delirio en persona.

Crees que existe relación entre la tradición obrera de barrios como el Poblenou y los actuales movimientos sociales y políticos?

Son otros tiempos. Las injusticias han existido siempre, pero se nos ha comprado con un plato de lentejas. Antes eran el Seat 600 y la televisión en blanco y negro, y ahora son internet, el teléfono móvil, los videojuegos. Es otro tiempo y la lucha será otra. Hace unas décadas vino a esta Península gente de todo el planeta a defender la legitimidad de una república. Se dejaron la vida.Ahora, cuando las libertades sociales son recortes, cuando todo lo que se ha conseguido después de décadas y décadas de lucha, a veces incruenta pero otros cruenta, se pierde de esta manera, hay que reaccionar, reivindicar los derechos de la ciudadanía y la libertad a que tenemos derecho en un estado democrático. Pero hay una confusión. Los que están arriba viven instalados en un mundo de soberbia, y eso es humillante, ofensivo e injusto, porque somos nosotros quienes los mantenemos allá arriba. Esta es la trampa. Creemos que dándoles el voto y dejándolos a su aire ellos solucionarán nuestros problemas. Además de votar, se debe seguir el uso que hacen de este voto. Hay que salir al ágora pública. El 15M fue emocionante para mucha gente porque por fin fueron conscientes de que hay un ágora pública donde tenemos que ir todos. Esto cada vez está funcionando más. De hecho, esta forma cívica de actuar actualmente está sacando muchos trapos sucios. A ver, señores, no es suficiente yendo a las reuniones de escala para ver si pagamos la luz o ponemos una antena. Hay más cosas por las que nos tenemos que reunir. Hay que empujar el político o frenarlo. Gamonal estuvo muy bien. Hombre, sería importante que no hubiera porrazos ni heridos, que la cosa se hablara pacíficamente y que el político ante un error entendiera que lo ha cometido, la asumiera y rectificara.

¿Canciones de El Último de la Fila como Insurrección o tus como Campanas de libertad , del nuevo disco, están ligadas de alguna manera al contexto social?

Sí. Insurrección la hicimos el Quimi [Portet] y yo hacia el 1986. La música es de los dos. La melodía es mía y los acuerdos son de él. Y la letra es mía. Siempre trabajábamos a medias. Desde que escuché los Led Zeppelin en una librería del barrio, empecé a tener conciencia de clase. Empecé a leer sobre la Guerra Civil ya interesarme por el mundo. Yo veía a mi padre, que había venido del campo, donde hacía de casero, y que después trabajó en la fábrica Macosa. En el barrio había un sentido de militancia obrera, había anarquistas, gente de izquierdas. Esto se te metía en el cuerpo.Éramos todos hijos de obreros; no había ningún pijo , dicho sin ánimo de ofender. Éramos gente de barrio, normalita. Y todo esto está aquí, y eres consciente de que el mundo debe ser más justo. Hay algo que me impactó mucho. La recuerdo mucho cuando paso por la avenida Icaria. De aquí salía el tranvía y los chavales nos colgábamos de la parte trasera para ir a la escollera a cazar cangrejos.Bueno, resulta que el 18 de julio de 1936, cuando comenzó el levantamiento militar, toda la gente de las fábricas, los obreros, los libertarios, la gente de los barrios, iba por la avenida Icària hacia capitanía detrás de bobinas gigantes de las hilaturas textiles para protegerse de los disparos de los militares. Cuando yo pasaba por la avenida Icària pensaba en todo esto. Acababa de leer libros de Salgari, de Verne, de Dumas, el sentido de la justicia y el deber … y empecé a leer a Orwell.Entonces t’inflames de una fe juvenil y de lucha insurrecta. Por eso mis canciones tenían este punto.

Hace unos meses compartiste una actividad del ciclo Primera persona del CCCB con músicos jóvenes que están recuperando la influencia de El Último de la Fila, Los Rápidos y Los Burros. Qué sensación tuviste?

Había una parte de insurrectos y asociales en la época nuestra de Los Rápidos y Los Burros.Entonces había la contracultura y ahora lo que hay es mucha subcultura. Y la contracultura molaba mucho. Que las bandas jóvenes de ahora encuentren energía en canciones como Huesos y Hazme sufrir lo encuentro maravilloso porque esta energía es real, no es impostada. No éramos un grupo que buscara fama y riqueza. Buscábamos vida. Y que ellos intenten beber de fuentes de vida me parece maravilloso. Estos chicos que hacen versiones de nuestras canciones están en el buen camino, no para que sean canciones del Quimi y mías, sino porque están tirando de bandas como Radio Futura y Nacha Pop, una movida sincera. Éramos chicos con unas ganas de música tremendas, y de cambiar el mundo, de mejorar el mundo; no de mejorar nuestra vida, sino de mejorar el mundo.