BIOgrafía Quimi Portet

«Un fracàs no s’improvisa» (Joan Fuster)

QUIMI PORTET va néixer el 20 d’octubre del 1957 (dia de Sant Artemi, duc i màrtir) a Vic, però de molt petit es traslladà amb la seva família a Barcelona. Per això quan és a Barcelona diu que és de Vic i quan és a Vic diu que és de Barcelona. Fundador o cofundador de grups com ara The Kilimanjaro’s, The Dumpers, Kul de Mandril, Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, grup amb el que assoleix l’èxit amb el seu company Manolo García. La seva carrera com a músic està marcada per la influència de la música anglosaxona dels seixanta i els setanta que escoltava la seva mare a casa durant la seva infantesa viscuda a la excitant Barcelona preolímpica i pels cantautors pioners de la música popular contemporània catalana, destacant entre els quals Pau Riba, Sisa i Toti Soler, entre d’altres.


Quimi Portet enceta la seva carrera en solitari quan encara és component d’El Último de la Fila. Amb mitjans molt precaris i en només quinze dies escriu i grava un primer àlbum, PERSONES ESTRANYES (1987), que inclou «Me’n torno a casa» i «Tres trens», com a temes a destacar d’un àlbum de provatura que alguns crítics agosarats i certament entusiastes consideren disc fundacional del, diguem-ne, Rock Català dels anys noranta.


Una dècada més tard, tot just un any abans de l’anunci oficial de la dissolució d’El Último de la Fila, edita HOQUEI SOBRE PEDRES (1997). Un àlbum que deixa clares les seves intencions, amb una renovació notable de la sonoritat de la cançó d’autor. Destaca pels temes «La Rambla», un homenatge a la preolímpica Barcelona laietana, per «Massa», interpretada amb Manolo García i per «Em dius que el nostre amor», una versió del poema de Joan Vergés musicat pel mestre Toti Soler. L’àlbum rep el premi al millor disc de l’any en la 10a edició del Festival Altaveu.


CANÇONER ELECTROMAGNÈTIC (1999), d’una producció molt elaborada, en un coixí tecnològic de samplers i loops, confirma la sonoritat pròpia de Quimi Portet i el reafirma com a excel·lent productor (no oblidem que ja havia produït o coproduït tots els treballs d’El Último de la Fila, entre els quals, diversos multi-platí). L’àlbum destaca per temes com «Insectes dissecats», «Frases fetes», «La música dels astres» o «Un altre jo». En aquest disc Portet no va comptar amb cap col·lboració i es va enfrontar amb el repte de tocar tots els instruments i fer absolutament totes les tasques que la producció d’un disc requereix. «Cançoner electromagnètic» va rebre el Premi Puig Porret 1999; premi atorgat per la crítica musical al millor àlbum de l’any.


ACADÈMIA DELS SOMNIS (2001) s’aparta del desplegament tecnològic del disc precedent i explora un àmbit molt més emocional amb una estètica musical decididament clàssica. En aquest treball hi comença a senyorejar la ironia, un element que esdevindrà clau en els treballs de Portet d’aquí en endavant. Com en tots els seus discs, en controla amb mà de ferro el resultat; compon, grava, produeix i mescla el disc, amb l’acompanyament d’amics convidats com Antonio Fidel, Juan Carlos García, Pau Donés, Adrià Puntí i Ángel Celada.

El to irònic, per bé que malenconiós, es confirma amb LA TERRA ÉS PLANA (2004), que destaca pel tema que li dóna títol, així com per la brillant lletania antropològica «Francesc Pujols», homenatge al filòsof i humorista heterodox, i per «Rius de Babylon», una delirant versió del clàssic de Boney M. que interpreta amb Albert Pla. La gira de presentació de LA TERRA ÉS PLANA és la primera que realitza acompanyat del seu grup habitual; amb l’històric i gegantí (en tots els sentits) Antonio Fidel àlies Antonio Fidel al baix, l’atractiu Jordi Busquets a la guitarra i l’enigmàtic Xarli Oliver a la bateria.

En la mateixa línia poètico-irònica apareix MATEM ELS DIMARTS I ELS DIVENDRES (2007). Portet s’endinsa amb aquest treball en les seves tendències més tribals. La tristesa i l’humor, l’obscuritat i la llum, es trenen imperceptiblement per a crear paisatges sonors absolutament originals com a «Paisatge amb anxova», «La cuixa i l’ala», «Hostessa» o «Progresso adequadament». Amb aquest disc es consolida definitivament el que a partir d’aquest moments formarà el gruix dels seguidors de l’artista; un col·lectiu format principalment per desencisats de cineclub, exfumadors, divorciats, joves desorientats en general, presències evanescents, socis d’entitats equívoques, nàufrags de l’autoajuda, calbs, excomunistes, insomnes recalcitrants i senyores que passaven per allí.

Dos anys després, als catorze d’haver iniciat la seva carrera en solitari, VIATGE A MONTSERRAT (2009) sorprèn tothom amb uns textos més emocionals que mai i una estètica musical elaborada, lluminosa i intensa, molt allunyada de l’aspror gairebé tribal i marcadament malenconiosa dels dos treballs anteriors. Sota l’aparença d’un fals costumisme, els temes universals de la música popular de sempre esclaten en aquest disc. «Homes i dones del cap dret», «Excursionista», «Dorm», «Quitèria» o «Pasturarem entre els lliris» ja són considerades algunes de les millors composicions de la seva carrera musical. El disc i els concerts de presentació del mateix li valen el «Premi a l’artista de l’any» de la prestigiosa revista «Enderrock». La gira que segueix l’aparició de «Viatge a Montserrat» és un éxit.

El 2012 apareix el seu vuitè disc «OH MY LOVE» (publicat el dia de Santa Cristina de Pèrsia, verge i màrtir de 2012). Gravat a Cosmonàutica Comas i Music Lan, en principi el disc està pensat per ser un disc en el qual el propi Portet ho toqui pràcticament tot com en els tres anteriors; però a les sessions de Music Lan s’hi afegeix la base rítmica i el material comença a derivar cap a un so molt més articulat i proper al dels escenaris. Estèticament el disc és d’un eclecticisme extrem i està impregnat de sonoritats i ambients de moltes etapes de la música popular contemporània.

Tot presentant «Oh My Love», Portet i el seu grup duen a terme una extensa gira de concerts per tot el país, el «World Tour 2012-2013-2014». El disc rep el Premi Enderrock de la Crítica al millor treball de Cançó d’Autor de 2012.

Durant els anys 2014 i 2015 realitza també una sèrie de concerts amb Sisa i J. M. Oliver sota el nom de «Col·lectiu Eternity».

Una bona part de 2015 es tanca als estudis Music Lan, juntament amb Manolo Garcia, per a gravar, mesclar i donar forma a la caixa recopilatòria «Historia de una banda (Autobiografía sónica)». Aquesta recopilació conté material gravat en directe durant la gira de 1995 de «El último de la fila», material de «Los Burros» i de «Los Ràpidos». La celebració de la sortida d’aquest disc propicia quatre concerts (dos a Barcelona i dos a Madrid) sota el nom de «Los Burros y Los Rápidos». Els concerts es celebraren el febrer de 2016.

El març de 2016, Portet publica el seu novè disc «ÓS BIPOLAR». El presenta tot tocant en directe amb la banda remodelada i formada per Jordi Busquets a la guitarra i Ángel Celada a la bateria.

La personalitat musical de Portet l’ha dut sovint cap al món de la producció artística de treballs de músics amics. Així ha produït, entre d’altres, tots els àlbums d’Adrià Puntí («Pepalallarga i…», «L’hora del pati» i «Maria»); quatre d’Albert Pla («Cançons d’amor i de droga»-parcialment-, «Vida y milagros» , «La diferència» i -també parcialment-«Somiatruites» -disc de Pla i Comelade), un de Sanjosex («Festival») i un de Gerard Quintana («Senyals de Fum»).

Quimi Portet ha compost també diverses bandes sonores per a continguts audiovisuals. Entre elles destaquen la música de l’exitosa sèrie de televisió produïda pel Terrat, Plats Bruts (1999); la del documental Cinema Dalí (2004) que va ser finalista dels premis Emmy i, parcialment, la de Querida Doña Elena (2009). El seu tema Música per a cremar autobusos esdevé el 2010 sintonía del programa Bestiari Il·lustrat del canal 33.

Preguntat sobre el seu futur, l’artista ha declarat recentment: «El meu somni continua sent el de poder viure sense treballar».

«Hi ha altres mons, però son caríssims» (Andreu Buenafuente)
X